Costa Brava centre: de Sant Sebastià de la Guarda a Tamariu

1. Informació general

Costa Brava centre: de Sant Sebastià de la Guarda a Tamariu
Llengua
Català
Tipus
Itinerari
Autor(s)
Nom i cognoms
Carles Roqué Pau
Centre de treball | Correu electrònic
Facultat de Ciències. Universitat de Girona. E-17071, Girona
Nom i cognoms
David Brusi Belmonte
Centre de treball | Correu electrònic
Facultat de Ciències. Universitat de Girona. E-17071, Girona
Interés
Geomorfològic
Petrogràfic
Reconstrucció història geològica
País
Espanya
Regió
Catalunya
Localitat
Palafrugell
Objectius generals

Observació de les roques ígnies i metamòrfiques que formen el sector central de la Costa Brava, les seves relacions i el modelat que sobre seu s'ha desenvolupat.

2. Generalitats

Característiques generals

Generalitats geològiques

El litoral de les terres gironines és de caràcter escarpat i dur en molts trams, amb imponents penya-segats retallats per nombroses cales pregones i estretes separades per caps prominents. Aquesta configuració morfològica accidentada, imposada per un rocam diversificat i esquarterat, respon genuïnament a la denominació de Costa Brava. L’itinerari que presentem se situa en el litoral del massís de Begur o Gavarres de Marina, un petit sistema muntanyós que constitueix l’extrem nord de la serralada Litoral (Figura 1). La serralada Litoral, d’altituds moderades i de formes suaus, és la part externa de la serralada Costanera Catalana, també anomenada sistema Mediterrani. Aquest conjunt muntanyós es disposa orientat de nord-est a sud-oest, i és paral·lel al traçat de la línia de costa.
 

Figura 1. Esquema geològic general.

Els materials rocallosos que conformen el massís de Begur són del Paleozoic. Es tracta de roques magmàtiques i metamòrfiques. Al llarg del recorregut que proposem es poden observar ambdós tipus de roques amb molt de detall, especialment a prop del mar, on les ones han erosionat totalment els materials meteoritzats que les recobreixen i han posat al descobert magnífics afloraments, alguns d’ells veritablement excepcionals (Figura 2).
 

Figura 2. Esquema geològic de l'itinerari.

Al primer tram de l’itinerari, des de la muntanya de Sant Sebastià fins a cala Pedrosa, es poden observar retalls de roques metamòrfiques. Originàriament eren roques sedimentàries (sorres i argiles) que es van dipositar en un fons marí no gaire profund al començament de l’era paleozoica, en un moment força imprecís atès que mai s’hi ha localitzat cap fòssil. Generalment es considera que són del Cambroordovicià, que en aquest context regional representa un lapse temporal que cal situar entre 570 i 464 milions d’anys enrere.

Durant el Carbonífer superior (de 320 a 290 milions d’anys enrere) aquesta zona, a l’igual que bona part d’Europa, es va veure afectada per un seguit de processos geològics relacionats amb l’aixecament d’una gran serralada anomenada Varisca. A conseqüència d’aquesta orogènesi, tots els materials que fins llavors s’havien anat acumulant al fons del mar es van plegar diverses vegades, van desenvolupar esquistositat i es van transformar en roques metamòrfiques. Així, els sediments de gra més fi (argiles i llims) es van convertir en pissarres, i les sorres i gresos en quarsites i esquistos.

Els darrers episodis d’aquesta orogènesi van tenir lloc al llarg del Permià (entre 290 i 248 milions d’anys enrere), a les acaballes de l’era paleozoica. Al començament d’aquest període van ascendir els magmes que van formar les roques ígnies plutòniques i hipabissals que avui dia afloren en bona part d’aquestes contrades. A més, la temperatura elevada dels magmes va induir transformacions molt intenses en els materials que es trobaven en contacte amb ells. Aquest fenomen, conegut com a metamorfisme de contacte o tèrmic, va fer que les pissarres i esquistos es convertissin en esquistos pigallats i, a la zona més propera al magma, en cornianes, roques de color fosc i aspecte massiu. Les roques metamòrfiques que afloren al llarg de l’itinerari van patir aquestes transformacions, i moltes ho van fer en grau tan elevat que pràcticament no conserven cap estructura prèvia.

La consolidació dels magmes, és a dir, la seva transformació en roca, es va produir molt a prop de la superfície. Això es dedueix perquè el contacte entre les roques plutòniques i l’encaixant metamòrfic és sempre molt net i perquè sovint s’observen fragments de roques metamòrfiques completament envoltats per la massa ígnia. És justament en condicions molt superficials, allà on les roques tenen un comportament fràgil, que el magma s’emplaça dins les fractures, les eixampla i fa que trossos de roca es desprenguin del sostre de la cambra magmàtica i quedin englobats dins seu fins que es fonen.

D’aquests magmes se’n van derivar diferents tipus de roques ígnies, la majoria de tipus plutònic i, en menor quantia, hipabissals. Pel que fa a les primeres, se’n poden trobar de dos tipus fonamentals: granodiorites i granits.

Les granodiorites són de color gris, a vegades un xic rosades. La mida dels seus cristalls és gran (de 4 a 6 mm). Els minerals que les formen són quars, plagiòclasi i feldspat potàssic. Solen tenir una proporció bastant gran de biotita, que els confereix el característic color grisós. Un dels trets més rellevants d’aquestes roques és que presenten una gran quantitat de megacristalls de feldspat potàssic, d’uns 5 cm de llargada màxima. A causa de la seva presència, aquesta roca rep el nom de granodiorita amb megacristalls. També contenen molts enclavaments de color fosc, de mida centimètrica a decimètrica. En general, les seves formes són arrodonides o el·lipsoïdals. Aquests enclavaments són fragments d’una massa de roca semisòlida, de composició quarsidiorítica, que van ser parcialment assimilats pel magma granodiorític. L’edat de les granodiorites ha estat fixada en uns 288 milions d’anys.

Els granits d’aquest sector són de colors clars (rosat, ataronjat o blanquinós) i de mida de cristalls fina o mitjana (de 2 a 4 mm). Són roques riques en quars, que també contenen feldspat potàssic, plagiòclasi i biotita i, a vegades, moscovita. Afloren àmpliament al sector est de la cala de Tamariu, des d’on s’estenen vers el nord fins a Fornells. També n’hi ha a cala Pedrosa. Aquests darrers havien estat aprofitats com a roca ornamental sota la denominació de pedra de Tamariu i explotats a la pedra de la Musclera, situada al costat de la carretera que mena a Tamariu des de Palafrugell. L’edat dels granits d’aquesta zona és d’uns 287 milions d’anys, és a dir, són un xic posteriors a les granodiorites.

Les roques hipabissals deriven de magmes que consoliden molt a prop de la superfície. Com que s’injecten dins dels plans de fracturació de les roques encaixants, solen formar uns cossos laminars que hom anomena dics, els quals en els afloraments semblen franges o vetes. Aquests dics conformen un conjunt de faixes de colors diversos que enriqueixen el cromatisme del medi rocós de la zona. Tot i que són roques molt diverses en quan a composició, textura i color, a grans trets es poden agrupar en tres categories: aplites i pegmatites, pòrfirs granítics i lampròfirs.

Les aplites i pegmatites són roques formades per quars, feldspat potàssic i plagiòclasi. Sovint també tenen moscovita i biotita i, més rarament, turmalina i granats. La mida dels cristalls és extremadament petita en les aplites (pràcticament no es veuen a ull nu) i, per contra, molt gran en les pegmatites. Solen disposar-se en forma de dics de gruix centimètric a mètric i de fins algunes desenes de metres de llargada, d’orientació i inclinació molt variables. Com a conseqüència del refredament diferencial entre les vores i el centre d’un dic, no és estrany que la part interna sigui pegmatítica (va cristal·litzar lentament) i les externes aplítiques (va cristal·litzar molt ràpidament). En conjunt deriven de la consolidació dels líquids residuals dels magmes granodiorítics i granítics i, per això, són molt abundants en el si d’aquestes roques. Els afloraments més destacables corresponen al conjunt de dics pegmatítics, alguns de gruix d’ordre mètric i de fins alguns centenars de metres de longitud, que hi ha a la muntanya de Sant Sebastià.

Els pòrfirs granítics són roques de color blanc, rosat o, a vegades, vermellós. Es caracteritzen per tenir textura porfírica, és a dir, presenten uns cristalls relativament grans (d’1 a 20 mm) i ben formats immersos en una massa homogènia formada per cristalls tan petits que són imperceptibles a ull nu. Els minerals visibles (fenocristalls) són plagiòclasi, quars, feldspat potàssic i, sovint, biotita. Es troben disposats en forma de dics quasi verticals, orientats preferent d’est a oest, amb un gruix mètric i una llargada que pot arribar a alguns centenars de metres. Aquestes roques es relacionen amb l’emplaçament dels darrers magmes granítics. El pòrfir més destacable d’aquesta zona és el que des de Sa Roja travessa de banda a banda la muntanya de Sant Sebastià.

Els lampròfirs són els dics més abundants i fàcils de reconèixer d’aquests recorregut. Es tracta de roques de color verd fosc i negre, que destaquen espectacularment sobre els colors clars de les roques plutòniques que intrueixen. Els lampròfirs d’aquest sector es troben en dics poc gruixuts (0,5 a 2,5 m), que es disposen subverticals i orientats WNW-ESE. Són molt abundants en tot el sector de costa cala Pedrosa i Tamariu. Es tracta de lampròfirs calcoalcalins (espessartites), de mida de cristalls molt fina, pràcticament impossibles de reconèixer a ull nu. L’edat d’emplaçament d’aquestes roques és d’uns 253 milions d’anys, essent les més modernes d’aquest sector de litoral.

 

 

 

3. Itineraris

Introducció

El recorregut que proposem va des de la muntanya de Sant Sebastià fins a la platja de Tamariu i té una llargada aproximada de 3.750 m (Figura 3) Com que és lineal, és possible fer-lo en ambdós sentits. Des d’un punt de vista geològic, potser és més lògic seguir l’ordre de les parades tal com les presentem, ja que d’aquesta manera els materials més antics s’observen al principi i, a més, les vistes que ofereix la muntanya de Sant Sebastià permeten una bona situació geogràfica i geològica.
El recorregut segueix un tram del GR-92 i, per tant, està ben senyalitzat. Tant la baixada a cala Pedrosa com la posterior pujada en direcció a la Musclera tenen un desnivell pronunciat i el camí és força estret, de manera que cal prendre-s’ho amb calma si es fa amb grups nombrosos. Cal tenir en compte que únicament els dos caps del recorregut disposen de servei de bar i restaurant.

Esquema gràfic de localització de parades

Parades

Marcador de parada principal 1 Parada principal

Mirador del far de Sant Sebastià de la Guarda

Com arribar-hi?

S'hi accedeix des de la carretera que de Palafrugell mena a Tamariu (GIV-6542) seguint un ramal perfectament indicat.

Objectius de la parada

Situació geogràfica i geològica general i observació dels materials que conformen la muntanya de Sant Sebastià

Descripció de la parada

Des del mirador del far es pot gaudir de vistes excepcionals de la costa central del massís de Begur, de les muntanyes adjacents, de les planes del corredor de Palafrugell i dels relleus més llunyans de les Gavarres i de l’Ardenya; fins i tot, si el dia és prou clar, s’entreveuen els cims culminants del Montseny i dels Pirineus.
 

La costa que es divisa està formada per infinitud de caps i cales que es van alternant entre penya-segats d’altures moderades. En primer terme destaca la cala de Llafranc, amb una platja de sorra ben desenvolupada (Foto 1).

La badia de Llafranc és un cas força il·lustratiu de com un port ha comportat un canvi substancial en la dinàmica de la platja. El port de Llafranc es va acabar de construir l’estiu de l’any 1970. El 13 de març de 1971, un temporal de llevant va fer migrar la sorra d’oest a est: les onades van soscavar els murs del passeig i fan fer destrosses en algunes cases de la banda de ponent de la platja, mentre que a la banda oposada l’entrada del port va quedar obturada de sediment. De llavors ençà, aquesta dinàmica es repeteix any rere any: els temporals treuen la sorra del costat de ponent i l’acumulen al de llevant, just a la mateixa bocana, de manera que cal dragar-la per evitar que quedi cegada; a base de maquinària pesant s’ha de treure la sorra i reposar-la a l’extrem de ponent. Feina feixuga que, lògicament, el mar no tardarà ni un any en desfer del tot.
 

Foto 1. Vista de la cala de Llafranc.

En general, al sector central i sud del massís de Begur els afloraments de roques metamòrfiques queden en relleu per sobre de les roques plutòniques, de manera que coincideixen amb els turons. Això és degut a l’erosió diferencial entre els granitoides, molt meteoritzats i per això fàcilment erosionables, i les cornianes, molt més resistents. La muntanya de Sant Sebastià és un d’aquests relleus en què les cornianes donen lloc a un puig vigorós, magnificat pel fet d’aixecar-se a la mateixa línia costanera, el qual contrasta fortament amb l’espai suaument aplanat que es desenvolupa al nord i a l’oest, modelat sobre les granodiorites alterades.
 

Baixant pel passeig de Pau Casals, a un centenar de metres vers el sud, just a l’alçada de la cruïlla amb el carrer Paraguai, es localitza un aflorament en què es poden identificar els materials que formen la muntanya de Sant Sebastià i observar-ne les relacions existents (Figura 4, Foto 2).

Hi afloren tres unitats geològiques: cornianes, granodiorites i dics d’aplites i pegmatites. Els materials més antics són les cornianes, les quals originàriament eren sediments marins del Cambroordovicià. En algun indret s’hi preserven petits plecs hercinians. El metamorfisme de contacte generat per l’emplaçament del magma granodiorític va transformar intensament aquests sediments plegats i els va convertir en cornianes. El contacte entre les cornianes i les granodiorites és net i correspon a una intrusió produïda prop de la superfície de l’escorça. Les granodiorites contenen nombrosos enclavaments diorítics i megacristalls de feldespat potàssic. L’edat del seu emplaçament és d’uns 288 milions d’anys. Tant les cornianes com les granodiorites estan travessades per dics de pegmatita i d’aplita de color blanquinós, els quals, lògicament són més moderns. Convé destacar la forta alteració que han patit les granodiorites i també les cornianes.
 

Foto 2. Detall de l'aflorament.
 

Figura 4. Tall de l'aflorament.

Al planell culminant de la muntanya de Sant Sebastià es localitzen les restes d’un poblat iber. Actualment hi ha una part excavada i arranjada que es pot visitar al costat nord de l’ermita, al camp de l’oratori de Sant Baldiri. Les dades arqueològiques indiquen que va ser fundat vers el segle VI aC i que va ser abandonat definitivament a començaments del segle I aC, coincidint amb l’inici de l’establiment romà de Llafranc. Una estructura habitual dels poblats ibers són les sitges excavades al sòl, que servien per emmagatzemar gra. En aquest se’n han trobat una vintena, algunes de molt profundes. L’estat d’alteració de les granodiorites i de les cornianes va facilitar la seva construcció. Els ibers solien construir les seves cases amb materials peribles: les parets eren fetes amb toves de palla i fang cuit al sol, i els sostres, de fusta i fang, s’aguantaven sobre bigues de fusta. Generalment només se’n ha conservat la part baixa, constituïda per dues o tres fileres de carreus de pedra. Aquests elements lítics són ben visibles al poblat de Sant Sebastià. S’hi poden reconèixer carreus de roques que provenen de la mateixa muntanya: granodiorites inalterades, pegmatites i cornianes, principalment. També n’hi ha molts de pòrfir, d’un vistós color vermell. El dic del que prové aquesta roca es pot veure in situ en una de les parades posteriors, no massa lluny del poblat. Tanmateix, alguns elements estructurals de les cases que requerien un treball de picapedrer més acurat, com els llindars de les portes, van ser fets amb gresos de la formació Folgueroles (Eocè), explotats ja en aquella època en les pedreres dels Clots de Sant Julià, situades a uns 13.000 m de distància en línia recta. Aquesta mateixa roca es va emprar per elaborar dues esteles decorades amb representacions de llances fetes amb la tècnica de la incisió.

El sector costaner de la muntanya de Sant Sebastià forma part del tram de costa més salvatge i verge del litoral palafrugellenc. És pràcticament inaccessible des de terra com a conseqüència dels altíssims penya-segats que s’hi desenvolupen, alguns d’ells de més de 125 m de caiguda quasi vertical. La costa rocosa és desgastada mecànicament per l’impacte de les onades dels grans temporals. Les onades erosionen, a poc a poc, el rocam situat just a la base dels penya-segats i indueixen processos d’inestabilitat gravitatòria que comporten la caiguda de roques dels talussos situats per sobre de la zona batuda. D’aquesta manera els espadats retrocedeix lentament però inexorable. La dinàmica natural en aquest context implica doncs l’existència de processos gravitatoris actius que en molts casos repercuteixen sobre l’activitat humana.

 

 

 

 

 

Marcador de parada principal 2 Parada principal

Dic de pòrfir

Com arribar-hi?

Seguir el camí de cala Pedrosa des de la parada 1 fins arribar al trencant de la Cala del Cau.

Objectius de la parada

Observació dels materials que afloren a la muntanya de Sant Sebastià. Identificació d'una de les roques de construcció emprades al poblat iber.

Descripció de la parada

A uns 250 m de l’inici de la baixada, en un tram pla i en una corba poc marcada en què el camí s’eixampla i permet albirar la cala del Cau, aflora un dic de pòrfir de composició granítica (Figura 5, Foto 3). Destaca molt en el paisatge perquè és una roca molt més resistent que les que l’envolten (granodiorites, lampròfirs i cornianes alterades) i pel seu color vermell. S’orienta quasi est-oest i assoleix un gruix d’uns 20 m. En detall es poden veure cristalls de quars i de feldspat potàssic d’entre 2 i 4 mm, envoltats en una matriu de gra molt fi. La roca està afectada per una xarxa densa de diàclasis. Aquestes discontinuïtats han permès la circulació d’aigua a través seu, com palesen les acumulacions d’òxids de manganès i d’hidròxid de ferro que s’han dipositat sobre la superfície de la roca a banda i banda de les fractures; algunes d’aquestes taques formen cercles concèntrics, popularment anomenats “aigües”.

Aquest dic s’estén per espai d’uns 9.000 m, des del veí massís de les Gavarres fins a la mateixa línia de costa, on dóna lloc al topònim Sa Roja. Entre el punt d’observació i Sa Roja, el dic és desplaçat vers el sud per dues falles orientades de nord a sud.
 

Figura 5. Tall geològic de l'aflorament.
 

Foto 3. Aspecte general del dic.

A mitja penya, un xic per sota i al sud d’aquest punt, hi ha la font dels Ermitans, que es diu així perquè és on antigament anaven a buscar aigua els ermitans de Sant Sebastià (Foto 4). La font se situa just al contacte entre el dic i una d’aquestes fractures. L’aigua que hi brolla és lleugerament picant, fet que podria indicar que prové de força fondària i que aprofita aquesta estructura per sorgir a la superfície. L’accés a la font no és indicat i una mica complicat de trobar. S’hi arriba seguint un corriol que arrenca a llevant del camí que segueix aquest itinerari, uns 250 m més endavant d’aquesta parada.
 

Foto 4. Font dels Ermitans.

Marcador de parada principal 3 Parada principal

Inici de la baixada a la Pedrosa

Objectius de la parada

Relacionar els materials geològics amb el tipus de sòl i el quimisme de l'aigua.

Descripció de la parada

Els camps de conreu es localitzen sobre sediments recents, del Quaternari, que recobreixen les roques plutòniques i metamòrfiques que afloren a la línia de costa. Es tracta de llims argilosos i sorres molt fines amb alguns còdols. Just al cap damunt del camí que baixa vers la Pedrosa, es pot observar que afloren uns sediments quaternaris peculiars. Es tracta de llims i sorres molt fines que contenen nombrosos nòduls de carbonat de calci. L’existència d’aquest recobriment determina que el sòl en aquest lloc no sigui àcid i que s’hi puguin trobar algunes espècies vegetals i fúngiques calcícoles, fet aparentment intranscendent tractant-se d’un itinerari geològic. Tanmateix, a mitja baixada, si om para atenció, es pot veure que al mig de la llera del torrent hi ha una petita cascada de toves calcàries. L’aigua del torrent és prou rica en bicarbonat càlcic com per donar lloc a aquest dipòsit. Ni la composició dels granitoides ni la de les cornianes justifica aquest quimisme de l’aigua; en canvi, si que ho explica el fet que una part de la conca estigui recoberta per aquest dipòsit quaternari amb nòduls de carbonat.

Marcador de parada principal 4 Parada principal

Cala Pedrosa

Com arribar-hi?

Baixar fins a la cala Pedrosa

Objectius de la parada

Relacionar els blocs de la platja amb els materials de l'entorn i amb la dinàmica litoral. Observació de les relacions entre roques metamòrfiques i diferents roques ígnies.

Descripció de la parada

La cala Pedrosa i el Cau (també conegut per cala Gens) són els dos únics entrants d’entitat que hi ha en el tram de litoral que s’estén de Llafranc a Tamariu. La Pedrosa (Foto 5) es localitza a la desembocadura d’un torrent de pendent fort que s’encaixa profundament en el rocam formant una vall de típica secció en V. Als vessants de la vall afloren cornianes i granitoides, però l’observació detallada d’aquests materials es veu dificultada per la coberta vegetal. La inestabilitat del rocam deguda al pendent i al seu estat de disgregació queda ben palesa en algun punt del camí. Sovint cal fer-hi actuacions de neteja i de consolidació a causa de les caigudes de blocs de roca. Aquests blocs acaben anant a parar a la llera del torrent, i finalment són transportats fins a la platja, on les onades els remouen, els fan xocar els uns contra els altres i s’encarreguen, d’aquesta manera, de donar-los la forma arrodonida característica. Lògicament, el nom de la cala fa referència a la mida gran dels còdols de la platja. La pràctica absència de sediment més fi es pot explicar per la suma de diferents factors: les roques que hi ha a la conca del torrent que alimenta la platja són resistents i no donen lloc a sorres; el transport que experimenten aquests còdols fins arribar a la platja és molt curt; i, a més, la cala és oberta als temporals de llevant, els quals erosionen fàcilment les escasses sorres que pugui haver-hi a la platja.
 

[CAPTION]Foto 5. Vista general de la cala.[/CAPTION]

L’observació dels còdols permet identificar les diverses roques ígnies i metamòrfiques que hom ha anat veient durant la baixada: cornianes, granodiorites, granits, lampròfirs i quars (Foto 6).
 

Foto 6. Còdols de les litologies més habituals de la platja, ordenats de més antic (esquerra) a més modern (dreta).

Les dues barraques de la cala només són habitades de manera ocasional. Tanmateix, disposen d’aigua que prové del pou de la Pedrosa (Foto 7), situat al costat nord del camí pel que s’ha baixat, just abans d’arribar a la platja. Resulta interessant fer notar que un pou que es troba a pocs metres del mar i que està excavat per sota de la cota de 0 m té aigua dolça. Per què l’aigua del pou és dolça si és arran de mar? L’aigua del mar conté moltes salts dissoltes i, com que és més densa, queda per sota de l’aigua dolça del pou. Malauradament, ara el pou està tapat i difícilment es pot constatar que l’aigua és dolça si no és que om té la sort de trobar els propietaris.
 

Foto 7. Pou de la Pedrosa.
 

A la paret nord de la cala, just darrera el Castellet, es localitza un dels punts d’interès geològic de la Costa Brava. És un dels pocs llocs on es pot observar la relació geològica que mantenen les granodiorites i els granits. S’hi poden diferenciar quatre unitats geològiques (Figura 6, Foto 8). La més antiga és formada per cornianes de color negre, que corresponen a sediments del Cambroordovicià dipositats al fons del mar entre 570 i 464 milions d’anys enrere. Se situen cap a la part alta del penya-segat, just a l’alçada dels primers pins. Les cornianes es van originar com a conseqüència del metamorfisme de contacte produït per l’emplaçament d’un magma granodiorític, el qual una vegada refredat va donar lloc a les granodiorites. Aquestes són les roques de color gris de l’espadat i tenen una edat d’uns 288 milions d’anys. Tant les cornianes com les granodiorites estan travessades per una munió de dics de dimensions mètriques que surten d’una massa principal de roca, de color blanquinós, que s’estén cap a la dreta del penya-segat. Aquestes roques deriven d’una segona intrusió magmàtica, en aquest cas de composició granítica, que es va emplaçar quan les granodiorites ja s’havien solidificat del tot. L’edat dels granits de cala Pedrosa és d’uns 287 milions d’anys. Finalment, es poden observar dics de lampròfir disposats quasi verticals, de color verd molt fosc, que corresponen a intrusions d’espessartites que daten d’uns 253 milions d’anys i són les roques més modernes del conjunt, com queda palès pel fet que travessen els granits.

Al Cau, a la pedrera de la Musclera i als talussos de la carretera d’accés a Tamariu hi ha altres afloraments amb les mateixes relacions geològiques, però el grau de perillositat i/o la dificultat d’accés que representa la seva visita és molt més gran.
 

Foto 8. Aflorament de cala Pedrosa.
 

Figura 6. Esquema geològic de l'aflorament de cala Pedrosa.

Marcador de parada principal 5 Parada principal

La Musclera

Com arribar-hi?

Remuntar des de la cala Pedrosa i dirigir-se a la Musclera

Objectius de la parada

Observació de roques hipabissals de tipus lampròfir. Observació de mantells d'alteració i altres formes desenvolupades per meteorització.

Descripció de la parada

Al llarg del tram de costa comprés entre la punta de la Musclera i Tamariu afloren diversos dics de lampròfir (Figura 7).
 

Figura 7. Esquema geològic del tram de costa comprès entre cala Pedrosa i Tamariu.
 

Un dels conjunts més espectacular, format per nombrosos dics paral·lels, es troba entre s’Eixugador i cala Gamarús (Foto 9). Es tracta de lampròfirs de la varietat espessartita, que es disposen en forma de dics subverticals de 0,5 a 2,5 m d’amplada i orientats d’est-sud-est a oest-nord-oest. El seu color verd negrós fa que destaquin fortament sobre les granodiorites grises en què s’encaixen i conformen faixes fosques visibles des de força distància. Aquestes roques deriven de la consolidació d’un magma bàsic que es va introduir dins les fractures existents en el si de la massa granodiorítica. A vegades es veu perfectament com a mida que s’emplaçava el material igni les fractures s’eixamplaven i s’anaven separant fragments de la roca encaixant. Localment estan tallats per falles més modernes, la majoria de petites dimensions, que fan que els dics quedin desplaçats uns quants centímetres i, ocasionalment, alguns metres.

Els dics de lampròfir s’erosionen amb més facilitat que les granodiorites i, per això, donen petits entrants. La llarga esquerda que travessa la Cuina i separa la Musclera Trencada s’ha originat precisament per l’erosió d’un d’aquests dics. A nivell de detall, cal esmentar que a prop de la mar aquests materials solen tenir la superfície atapeïda de petites cavitats de tipus alvèol i nius d’abella per efecte de la meteorització física que provoquen les sals que hi cristal·litzen.

Aquestes espessartites formen part de l’important conjunt de dics d’aquestes roques que hi ha repartits per la costa del massís de Begur, la majoria d’ells concentrats entre el cap de Sant Sebastià i platja Fonda. Els de la costa d’Aigua Xelida, enclavats en granits rosats, també són molt vistosos, però la proximitat de l’impressionant conjunt de dics de la punta d’es Mut, a Aigual Blava, sens dubte un dels afloraments més excepcional de la Costa Brava, en redueix una mica l’interès.
 

Foto 9. Dics de lampròfir a s'Eixugador.

En aquesta zona la costa s’ha modelat sobre granodiorites inalterades, que són força resistents a l’acció erosiva de les onades. Això no obstant, no hi ha penya-segats destacables, sinó un pla moderadament inclinat que permet accedir a peu sense gaire dificultat fins a la mateixa línia de mar (Foto 10). L’absència de grans penya-segats és deguda a que les onades erosionen sense dificultat el mantell de sauló, que aquí assoleix una desena de metres de gruix, i van deixant al descobert el límit superior de la roca inalterada subjacent (anomenat front d’alteració), el qual és força pla.
 

Foto 10. Front d'alteració exposat per l'erosió de les onades. La pineda se situa damunt del mantell de sauló.

En diversos punts de la Musclera es poden veure cavitats de dimensions mètriques desenvolupades en superfícies verticals de roca. Es tracta de tafoni, formes molt freqüents en els granitoides, però que també existeixen en gresos i roques volcàniques (Foto 11). El seu origen se sol atribuir al trencament de la roca a nivell de petits grans (disgregació granular) produïda per la pressió que exerceixen les sals aportades pel ruixim de les onades quan cristal·litzen dins dels petitíssims porus de la roca i quan es dilaten per la calor del sol (haloclàstia). Si es passa la mà per les parets internes de la cavitat es pot notar com es desprenen petits grans de sorra, els quals s’acumulen a la base. El vent i l’aigua de pluja s’encarreguen d’evacuar periòdicament aquesta sorra.
 

Foto 11. Tafone de paret situat sobre s'Eixugador.

Marcador de parada principal 6 Parada principal

La bassa del Burro

Com arribar-hi?

Segir per el GR

Objectius de la parada

Observació del front d'alteració i de les implicacions hidrogeològiques del mantell de sauló. Observació detallada de diversos tipus de roques hipabissals.

Descripció de la parada

La bassa del Burro és la darrera i més marina d'un rosari de basses que neix al peu del penya-segat. Les roques plutòniques són materials molt impermeables. Tanmateix, si estan transformades en sauló esdevenen permeables, és a dir, l’aigua s’hi infiltra i circula dins seu. Com que per sota del mantell de sauló hi ha la roca inalterada, l’aigua s’hi pot acumular donant lloc a aqüífers superficials. En aquest indret, l’erosió del mar ha fet aflorar la superfície de contacte entre el sauló i la roca inalterada. L’aigua que circula subterràniament dins el sauló sorgeix a la superfície i alimenta les basses, que es van enriquint en sals a mida que es troben més a prop del mar (Figura 8, Foto 12).
 

Figura 8. Esquema de funcionament de la bassa del Burro.
 

Foto 12. Penya-segat de la bassa del Burro. S'observa el front d'alteració sota el mantell de sauló i la presència de canyes associada a la surgència d'aigua dolça.

Tot aquesta zona és travessada per nombrosos dics de lampròfir idèntics als observats a la punta de la Musclera (Foto 13).
 

Foto 13. La bassa del Burro amb dos dics de lampròfir fàcilment identificables pel seu color fosc.

En detall, s’hi poden veure bons exemples de dics que es ramifiquen i que canvien de direcció, fet que es va produir a mida que el magma anava penetrant dins les fractures (Foto 14).
 

Foto 14. Vista de detall d'un dels dics de lampròfir.

També s’hi poden observar contactes entre els lampròfirs i altres roques hipabissals, majoritàriament aplites (Foto 15).
 

Foto 15. Un dic de lampròfir (color verd) en talla un d'aplita (color rosat).

A la punta del Burro aflora un dic de pòrfir, ben fàcil de trobar perquè en ser més resistent que els materials que l’envolten dóna lloc a un sortint rocallós coronat per tres blocs de roca (Foto 16).
 

Foto 16. Pedres de la punta del Burro. Formen part d'un dic de pòrfir.

La textura porfírica de la roca és ben evident (Foto 17): s’hi poden reconèixer fàcilment fenocristalls de quars, feldspat potàssic i biotita.
 

Foto 17. Aspecte de detall del pòrfir.

Si om segueix el dic en direcció al mar podrà constatar que s’acaba de cop i que en aquest punt la massa ígnia presenta estructures fluïdals que indiquen que el magma estava ja força consolidat i no es va continuant injectant en aquesta direcció (Foto 18). Amb una mica d’atenció, om el pot retrobar no gaire lluny, emplaçat en una altra fractura.
 

Foto 18. Detall de l'acabament del dic.

En aquest indret es pot veure altra vegada el front d’alteració que separa les granodiorites inalterades del mantell de sauló (Foto 19).
 

Foto 19. Front d'alteració exposat al costat est del dic de pòrfir. La vegetació arrela dins el mantell de sauló.

 

Marcador de parada principal 7 Parada principal

Tamariu

Com arribar-hi?

S'hi pot accedir des de Palafrugell seguint la carretera GIV-6542, o com a final del recorregut si procedim del Far de Sant Sebastià.

Objectius de la parada

Observació de les roques que afloren a banda i banda de la platja dels Liris. Influència de la dinàmica litoral sobre la distribució granulomètrica dels sediment que forma les platges de Tamariu.

Descripció de la parada

La badia de Tamariu és un element morfològic singular, enclavat al bell mig d’un litoral rocós. Al seu fons se situen la platja de Tamariu i la dels Liris, separades pel sortint rocallós del Portió (Foto 20). En conjunt no fan pas gaire més de 200 m de llargada. Les platges de Tamariu es nodreixen dels sediments que hi aboca la riera del mateix nom. Com que a la seva conca hi ha, bàsicament, sauló, el material que transporta i diposita a la platja són sorres de gra molt gros. Això sí, de tant en tant també hi arriben còdols grans que provenen de l’erosió de roques més dures: granits, pòrfirs, lampròfirs, quars i cornianes. La repartició del sediment no és homogènia: al costat de llevant hi ha una major proporció de sorra que no pas al de ponent, en el que dominen clarament les graves; cal atribuir-ho a que els temporals de llevant incideixen amb més força al costat oest de la cala i, en conseqüència, el material més fi tendeix a concentrar-se a l’altra banda, més protegida.
 

Foto 20. Les roques del Portió separen les dues platges principals de la badia de Tamariu.

Al penya-segat del costat sud de la platja dels Liris afloren granodiorites amb megacristalls, roques que hom ha pogut observar abastament al llarg del recorregut. Les roques del Portió, en canvi, són granits leucocràtics de mida de cristall fina a mitjana. Aquests materials formen un cos intrusiu que s’estén al llarg del litoral des d’aquí fins a Fornells. El contacte no és visible, però el canvi de color és prou evident: gris al costat oest de la cala; ataronjat al costat est. 

Marcador de parada opcional A Parada opcional

Cap de Roques Planes

Com arribar-hi?

Al sud de la platja de Sant Antoni de Calonge, des del paratge de Torre Valentina, agafar el camí de ronda litoral. Al cap d'uns 500 metres s'arriba a una petita cala sorrenca que dona accès al Cap de Roques Planes.

Objectius de la parada

Observar morfologies en roques granítiques

Descripció de la parada

El Cap de Roques Planes (Calonge) és un veritable museu de geomorfologia granítica a cel obert. L'erosió marina ha deixat grans blocs de granodiorites exposades  a la superficie. En un espai molt reduit, és possible observar acumulacions de blocs, torres granítiques, tafones, cassoletes,...
 

Morfologies granítiques en el Cap de Roques Planes

Marcador de parada opcional B Parada opcional

Far de Palamós

Com arribar-hi?

Dins del casc urbá de la vila, es pot arribar amb facilitat fins al Far de Palamós. Des de la mateixa plataforma del far unes escales permeten baixar a les roques.

Objectius de la parada

Identificar diversos tipus de roques plutòniques i filonianes.

Descripció de la parada

A tota la zona compresa entre el far de Palamós i la part externa del port aflora un conjunt de roques plutòniques i filonianes espectacular. Si bé les més abundoses són granodiorites fenoblàstiques (amb grans cristalls de feldspats), també es pot reconèixer tot un complex filonià amb dics de pegmatites i aplites. Al mage de l'interés petrogràfic, també val la pena identificar nombroses tipologies de formes d'alteració del granit.
 

Filons de pegmatites creuant les granodiorites del Far de Palamós

Marcador de parada opcional C Parada opcional

Muntanya de Cap Gros

Com arribar-hi?

La Muntanya de Cap Gros (Palamós) es troba entre la Platja de La Fosca i Cala Margarida. Els afloraments més interessants es situen a ambòs extrems. El primer és accesible des la banda sud de la platja de la Fosca i el segon, des de l'antic camp de tir que hi ha damunt del promontori, al costat de Cala Margarida.

Objectius de la parada

Reconèixer exemples de metamorfisme de contacte

Descripció de la parada

A la zona de Cap Gros es poden veure els efectes de la intrussió magmàtica damunt de les roques pre-existents. Els materials anteriors a l'emplaçament del batòlit s'han vist afectats aquí per un metamorfisme de contacte que els ha transformat completament del seu estat original. Al nord del promontori, en els penyassegats d'arran de mar podem reconèixer corneanes de colors foscos en contacte amb els granits.
 

El promontori de Cap Gros

 
Al sud, a la cala de La Figuera, s'hi poden identificar marbres, dics de lampròfirs i nombrosos encalvaments a la zona més propera al contacte intrusiu.
 

Un plec en els marbres de Cap Gros

Marcador de parada opcional D Parada opcional

La Fosca

Com arribar-hi?

Els accessos a la platja de La Fosca (Palamós) estan molt ben senyalitzats tant des del nucli de Palamós com des de la carretera procedent de Palafrugell.

Objectius de la parada

Identificar les roques que donen nom a la platja

Descripció de la parada

La platja de La Fosca té aquest nom per el protagonisme que li dona una gran roca de color marró fosc que divideix el sorral en dues parts. La roca ha format un petit tombolo i s'uneix a la costa per una acumulació de sorra. La "roca fosca" és en realitat una corniana: una roca metamòrfica de contacte formada sota la influència de l'elevada temperatura de la intrusiò magmàtica de les roques granítiques.
 

"La Fosca" és una corniana.

Marcador de parada opcional E Parada opcional

Parador d'Aiguablava

Com arribar-hi?

El parador d'Aiguablava està senyalitzat a la carretera. S'hi pot accedir, tant des de Palafrugell, com des de Begur. Per arribar als punt d'observació es pot deixar el vehicle a l'aparcament i caminar fins el mateix Parador Nacional d'Aiguablava. Unes escales, a la dreta de l'edifici, permeten accedir a la terrassa del bar del Parador i un camí permet l'accès a la zona de la Planassa. Cal anar amb precaució perquè és un indret perillòs amb penya-segats de molta alçada.

Objectius de la parada

Observar els espectaculars penya-segats i els dics de lampròfirs que creuen les roques granítiques a la zona de la Planassa.

Descripció de la parada

Des de la mateixa terrassa del parador es poden veure penya-segats granítics de més de 100 metres d'altura. El paisatge ofereix una de les milllors panoràmiques de la Costa Brava.
 

Vista panoràmica dels penya-segats des del Parador d'Aiguablava

 A la zona de La Planassa les roques granítiques aflorants de colors rosats es troben tallades per dics foscos de lampròfir. Es poden observar els lampròfirs en disposició vertical o inclinada, però també n'hi ha un disposat quasi horitzontalment. La menor resistència dels lampròfirs enfront de les roques granítiques permet identificar nombroses formes d'alteració i erosió.
 

El complex de dics de lampròfirs a la Planassa

4. Activitats i materials

Parades

Parades
Marcador de parada principal 1 Parada principal

Mirador del far de Sant Sebastià de la Guarda

Marcador de parada principal 2 Parada principal

Dic de pòrfir

Marcador de parada principal 3 Parada principal

Inici de la baixada a la Pedrosa

Marcador de parada principal 4 Parada principal

Cala Pedrosa

Marcador de parada principal 5 Parada principal

La Musclera

Marcador de parada principal 6 Parada principal

La bassa del Burro

Marcador de parada principal 7 Parada principal

Tamariu

Marcador de parada opcional A Parada opcional

Cap de Roques Planes

Marcador de parada opcional B Parada opcional

Far de Palamós

Marcador de parada opcional C Parada opcional

Muntanya de Cap Gros

Marcador de parada opcional D Parada opcional

La Fosca

Marcador de parada opcional E Parada opcional

Parador d'Aiguablava

5. Referències

Bibliogràfiques

Polo, L. & Roqué, C. (1992). La Costa Brava. Itinerari 6. Dins: Pallí, L. & D. Brusi (Ed.), El medi natural a les terres gironines, 159-169. Roqué, C. & Geis, C. (2002). Costa Brava meridional. Itinerario 1. Dins: Pallí, L., C. Roqué & D. Brusi (Ed.), Geología de Girona. 9 itinerarios de campo, 103-114. Pallí, L. y Roqué, C. (1996). Itinerari Geològic pel camí de Ronda de S'Agaró. Col.Lecció "Dialogant amb les pedres". Ed. ârea de Geodinàmica. Universitat de Girona. 59 pp.

6. Agraïments

Agraïments

Valoració

Valora aquesta geologuia

Comparteix